En les ruptures matrimonials, el cònjuge que no té la custòdia dels seus fills  té l’ obligació de passar-los una pensió d’ aliments, l’ import de la qual queda fixada en sentència, ja sigui després d’ haver seguit un procediment judicial de mutu acord o un procediment contenciós.

Aquesta pensió es fixa en funció de les necessitats econòmiques dels fills i de la capacitat econòmica dels pares.

En situacions de crisis econòmiques com l’ actual, proliferen les demandes encamindes a aconseguir una reducció de l’ import de la pensió, que es basen en una reducció dels ingressos dels pares o mares obligats, que molts cops es troben en situació d’ atur.

La llei, en principi, empara aquestes pretensions, motivades per circumstàncies sobrevingudes, sempre i quan tinguin una certa rellevància o durada.

És a dir,  no prosperaran las demandes que es basin en fets de poca entitat, de curta durada o en situacions merament transitòries.

El simple fet d’ estar a l’ atur no és suficient, per si sol, per motivar una revisió de la sentència de divorci. Caldria examinar la formació acadèmica del treballador, la seva experiència,  la  trajectòria laboral, la possibilitat de trobar un nou lloc de treball, edat, etc.

Cal anar en compte, doncs, abans de sol·licitar una revisió de  la pensió d’ aliments, perque no solsament pot ser rebutjada pels jutge, sinó que ademés el sol·licitant pot veure´s obligat a pagar les costes del procediment.

Pel que fa als procediments en curs, no és infreqüent que els cònjuges pactin expressament en el conveni regulador una pensió d’ aliments variable, que té en compte la situació actual del pare obligat a passar la pensió, i que es revisi, de forma automàtica, en el moment en que aquell es reincorpori al mercat del treball i experimenti un increment dels seus ingressos.

Sigui com sigui, qualsevol reducció, fins i tot de mutu acord,  ha de ser autoritzada pel jutjat, amb la intervenció del Ministeri Fiscal. En cas contrari, la modificació no té cap efecte legal.